A trenta anys del gran canvi (28 d’octubre de 1982) // A treinta años del gran cambio (28 de octubre de 1982)

Girar la vista cap enrere a vegades pot ésser molt útil, a pesar de que també té l’inconvenient de recordar-nos que el temps passa per als què ja duim alguns anys damunt l’espatlla. Aquests dies ho he pensat, precisament, quan estan a punt de complir-se trenta anys d’aquell històric 28 d’octubre de 1982; el dia en què, per a alguns, la Transició espanyola va acabar (definitivament?), amb el triomf electoral de Felipe González i un PSOE que es presentava a si mateix com l'única força política capaç de liderar un país que- com també passa ara- mirava el seu futur amb molt de recel i fins i tot amb una profunda angoixa.

Si ho miram amb ulls freds, crec que podem dir que aquella fou una jornada històrica per molts de motius, però la raó per la qual jo la record avui és per la capacitat de crear una il·lusió col·lectiva que va tenir aquell triomf electoral; va ésser com si aquest país s’hagués decidit, d’un dia per a l’altre, a tornar a posar-se les piles i es preparàs per desafiar aquell futur tan negre que pareixia gairebé impossible de doblegar. Els fets demostraren que aquells esforços, aquella il·lusió compartida, no foren debades, i de fet es va obrir un cicle històric que ens permeté aconseguir una sèrie de fites (entrada a la Unió Europea, creixement econòmic perllongat, modernització del país, reconeixement internacional....) que aquell fredós dia d’octubre de fa trenta anys pareixien somnis impossibles. I jo me deman: si llavors varem ésser capaços de capgirar la història, per què no ho podem tornar a fer ara?

-----------------------------------------------------------------------------------

Girar la vista atrás a veces puede ser muy útil, a pesar de que también tiene el inconveniente de recordarnos que el tiempo pasa para los que ya contamos con algunos años a nuestras espaldas. Estos días lo he pensado, precisamente, cuando están a punto de cumplirse treinta años de aquel histórico 28 de octubre de 1982; el día en el que, para algunos, la Transición española acabó (¿definitivamente?), con el triunfo electoral de Felipe Gonzáles y un PSOE que se presentaba a sí mismo como la única fuerza política capaz de liderar un país que -como también ocurre ahora- miraba su futuro con mucho recelo e incluso con una profunda angustia.

Si lo analizamos desde una mirada fría, creo que podemos afirmar que aquella fue una jornada histórica por muchos motivos, pero la razón por la que yo la recuerdo hoy es por la capacidad de crear una ilusión colectiva que tuvo aquel triunfo electoral; fue como si este país hubiera decidido, de un día para otro, volver a ponerse las pilas, y se preparara para desafiar aquel futuro tan negro que parecía casi imposible de doblegar. Los hechos demostraron que aquellos esfuerzos, aquella ilusión compartida, no fueron en vano, y de hecho se abrió un círculo histórico que nos permitió conseguir una serie de metas (entrada en la Unión Europea, crecimiento económico prolongado, modernización del país, reconocimiento internacional...) que aquel fresco día de octubre de hace treinta años parecían sueños imposibles. Y yo me pregunto: si entonces fuimos capaces de dar un vuelco a la historia, ¿por qué no podemos volver a hacerlo ahora?