La tragèdia ferroviària de Santiago
de Compostel·la ha tret de la primera línea informativa una setmana carregada
d’esdeveniments judicials d’una gravetat immensa per al nostre autogovern. Els
esdeveniments enregistrats des del passat dilluns al voltant de la presó de
Palma, el seu anàlisi i les seves repercussions per a la societat illenca, han
quedat sobtadament esborrats davant la magnitud del drama viscut el dissabte de
Sant Jaume a Galícia, amb prop de 80 morts i més d’un centenar de ferits.
A vegades -massa sovint, per
desgràcia- els politics ens pensam que la nostra tasca és el centre del món i
que tot dóna voltes en torn a la política. Aquest excés de protagonisme és, en
bona part, el culpable de l’altíssim grau de desafecció que demostren els
ciutadans envers els seus responsables polítics. I llavors, un dia qualsevol,
el dolor i la tragèdia de persones normals, ciutadans amb cara i ulls, reclamen
el seu espai informatiu amb vuitanta taüts escampats damunt les vies del tren;
i quan això passa, els politics hem d’ésser els primers en aixecar la nostra
veu per expressar el nostre condol pels morts i la nostra solidaritat als
supervivents, perquè davant el sofriment humà no hi pot haver-hi espai per a
res més.
Una solidaritat com la què han
demostrat els ciutadans gallecs, que s’han bolcat en la tasca de socórrer els
ferits i atendre els familiars, donant una lliçó cívica i un exemple
extraordinari de calidesa humana i de capacitat de sacrifici davant un fet luctuós
que ha capgirat les seves vides. Comprenc perfectament que Mariano Rajoy digui
que avui es el pitjor Sant Jaume de la seva vida. Jo mateix, que havia de fer
festa avui, tampoc no ho podré oblidar fàcilment...
No hay comentarios:
Publicar un comentario