La bona salut (malgrat tot) de la nostra llengua

Les dades oficials indiquen que, al llarg de l’any passat, la nostra comunitat fou la única de tot l’estat on es varen editar més llibres en la llengua pròpia que en castellà; un fet que il·lustra a la perfecció que el català compta amb un important nivell d’arrelament a les nostres Illes, malgrat els patètics intents del Govern i dels seus lacais d’eliminar la presència de la nostra llengua vernacle del panorama educatius, cultural i social d’aquesta terra. En aquest sentit, el fet que els editors illencs continuïn apostant fort per la producció editorial en català demostra que no basta que el poder polític ens indiqui cap a on ha d’anar una societat, sinó que són els propis ciutadans els que, lliurament, decidim quin vehicle volem elegir a l’hora de conrear l’hàbit de la lectura.

Però més enllà de la seva interpretació en termes de xifres absolutes, les dades fetes publiques avalen la maduresa de la societat illenca en matèria lingüística, en contra de la visió intervencionista i falsament populista que pregonen els portaveus del Consolat de Mar o de la conselleria d’Educació, entestats com estan en dirigir a la gent en funció de les cabòries ideològiques i els tics autoritaris dels seus actual dirigents. És cert que, a vegades, els illencs podem ésser una mica passius a l’hora d’expressar el nostre rebuig a les imposicions absurdes els nostres governants, però la conducta quotidiana i normalitzada dels ciutadans balear en matèria de l’ús de la llengua deixa en molt mal lloc als que volen que visquem -i parlem- a toc de corneta...

Adolfo Suárez, l’home i el símbol

És molt possible -pel que ha afirmat el seu fill major- que aquest mateix cap de setmana es produeixi la mort d’Adolfo Suárez, l’home que va fer possible la Transició a la democràcia en uns moments crucials per a la història del nostre país. La noticia del imminent fatal desenllaç ha tornat a dur a la primera pàgina de l’actualitat la figura d’un home absolutament singular, que va pagar un altíssim preu personal per la seva tasca política i que, a més, va haver de veure com la desgràcia el colpejava dues vegades, en pocs temps, amb la mort de la seva dona i d’una de les seves filles; massa cops per a un home que fa més de deu anys que va rodar la clau al pany de la seva memòria.

La figura política d’Adolfo Suárez tornat a assolir, en aquests moments finals, la grandesa que mai no havia d’haver perdut, perquè ha estat un dels grans protagonistes de la segona meitat del segle XX a Espanya. Fou el dirigent polític que, des de dedins, va ésser capaç, amb l’estímul i suport del Rei Joan Carles, d’enderrocar una règim autoritari i posar les bases d’una democràcia avui plenament consolidada. En aquesta època de sobreinformació, de mala memòria i de manipulació històrica que vivim, convé recordar els fets com foren i donar a cadascú allò que li pertany. I els que varem assistir, des de la nostra adolescència, a la gegantina tasca de Suárez, hem d’ésser els primers en reconèixer que, sense ell, aquest sistema de llibertats al què, a vegades, tant frívolament malmenem, possiblement no hauria estat possible. A la seva memòria, el meu més sincer homenatge i la meva gratitud...

Bauzá i el Consell de Mallorca

Les declaracions efectuades fa uns dies per José Ramón Bauzá, a les que afirmava que si d’ell depengués reduiria el Consell de Mallorca a la seva mínima expressió, són molt representatives del vertader tarannà del President pel que fa a l’estructuració autonòmica de la nostra comunitat i al paper que hi juguen el conselles insulars. Les seves paraules foren tan clares i explícites que no hi havia lloc per a cap dubte, a pesar de que alguns dirigents del Partit Popular hagin sortit a tota pressa per mirar d’apagar l’incendi i procurar que el mal no sigui tan gros.

No és la primera vegada que el President menysprea públicament el paper institucional del Consell de Mallorca ni la seva funció com a eix del govern insular. El fet de tenir-lo a pa i aigua pel que fa al seu finançament (acumulant un deute enorme, que estrangula el seu funcionament ordinari i la seva capacitat d’inversió) és una prova més del poc respecte que té el President a la institució. En aquest sentit, la frase de l’altre dia no fou una sortida de botador més o manco inoportuna, sinó una vertadera declaració d’intencions del que faria Bauzá si l’Estatut d’Autonomia no blindàs normativament l’existència del Consell de Mallorca. Per descomptat, aquesta és una actitud irresponsable, impròpia del màxim responsable autonòmic illenc, l’home que hauria de vetllar pel bon funcionament de les institucions d’autogovern en lloc d’apostar -de manera més o manco encoberta- pel tancament d’una d’elles, deixant la sensació de que, al cap i a la fi, tant és que existeixi o no una institució que representa, ni més ni manco, a tots els ciutadans de Mallorca...